Directora : Diana Cardozo
Mèxic, 2008
90 minuts
Versió original en castellà, subtitulada en anglès

SINOPSI

Història de les dones que van formar part de la guerrilla tupamara a Uruguai a principis dels anys setanta. Sota un enfocament intimista, el documental gira al voltant de set moments de decisió crucial, de set instants que, pel seu caràcter ètic i emocional, van canviar la vida de cadascuna d’elles. Assassinar un innocent per la causa és correcte? Com sobreviure a l’aïllament a la presó? Quin és el límit que pot suportar un cos quan el torturen? A partir de les declaracions de les protagonistes, el documental rescata un moment representatiu de la història col·lectiva del país perquè no caigui en l’oblit.

NOTÍCIA APAREGUDA AL DIARI  LA REPÚBLICA D’ URUGUAI

El documental Siete Instantes, d'estrena imminent a Uruguai, aborda el tema complex de la delació, tortura i mort a partir del testimoniatge d'un grup de guerrilleres tupamares confrontades, als anys 60 i 70, a un moment singular en les seves vides i en la història del país. "No és una història de l'escamot, sinó la història d'una etapa del país on es va donar l'escamot, el cop d'estat i la dictadura " va dir Diana Cardozo, realitzadora uruguaia radicada a Mèxic, qui va emprar set anys per  concretar el documental, el llançament del qual coincidirà amb l'inici de la precampanya electoral presidencial. Sota un enfocament intimista, la pel·lícula relata amb plànols tancats - que recorren gestos, silencis, pauses i l'emoció continguda o manifesta de les protagonistes - l'opció de vida d'un grup de militants del Moviment d'Alliberament Nacional Tupamaros (MLN-T), l'escamot urbà que va plantejar la revolució socialista en els 60 i va ser derrotada el 1972, poc abans del cop que va donar pas a la dictadura que va regir fins a 1985 .

"Finalment va sortir una pel·lícula de dones perquè va ser més fàcil entrar-les als temes difícils, als més espinosos, potser perquè els homes en una societat patriarcal necessiten ser valents, sense fisures, sense dubtes" mentre que "amb les dones enfrontar aquests temes difícils, complexos i de vegades sense solució és més fàcil perquè no tenim aquest mandat de ser heroïnes" reflexiona. La cinta tracta sobre "gent comuna enfrontada a situacions excepcionals i l'excepcional d'aquesta gent comuna és admetre i fer-se càrrec d'aquesta història" segueix Cardozo sobre la seva obra que corre el vel sobre temes tabú per als tupamaros, com l'execució el 1971 d'un peó -Pascasio Baéz Mena-, la delació de companys sota tortura, la vergonya d'admetre que el trencament del cos va poder més que la voluntat de no parlar.

Diana Cardozo va estudiar ciències socials a la Universitat D. A. Larrañaga d’Uruguai i realització cinematogràfica al Centro de Capacitación Cinematográfica de Mèxic. Va ser periodista de la secció internacional durant 13 anys, abans de realitzar el seu primer curtmetratge.

Director : Marcos Borregón

Espanya, 2008

16 minuts

Versió original en hindi, subtitulada al castellà.

SINOPSI

Soy Meera Malilk és un curt documental dirigit pel segovià Marcos Borregón, que explica la història de Meera, una nena de Calcuta que estudia a Tara School, una escola solidària creada per professionals espanyols del món audiovisual.

“El meu nom és Meera Malik, tinc un germà i quatre germanes “. Així comença el curt. I afirma més endavant: “Estudiar m'agrada, sobretot ciències i anglès; la veritat és que tot el que té a veure amb el col·legi m'agrada, m'agrada moltíssim “, explica Meera mentre es renta les dents amb el dit o esquiva les escombraries del camí amb els seus peus descalços.

Declara el director: " en el que crec de debò és en el que un pot fer sense esperar gens dels altres. Crec en l'acció directa. El treball d'aquesta ONG és el que és: treure els nens del carrer, del treball esclau moltes vegades, perquè siguin nens, perquè facin el que els correspon a la seva edat. Estudiar, riure, divertir-se, fer barrabassades. Jugar en definitiva, i en el procés també aprendre. Crec en accions petites, si algú té la capacitat de fer alguna cosa i no ho fa, està perdent una oportunitat d'ajudar-se i ajudar. En general, suposo que hi ha de tot, però no m'atreveixo a dir gens. L'Índia és un país molt complex per la seva demografia, hi ha molta corrupció, és tot molt complicat, molt lent. Però si vols fer alguna cosa cal intentar-ho".

Directors: Dan Ortínez i Mario Arrascue
Catalunya, 2009

25 minuts

Versió original en català

SINOPSI  

L'any 1990 els veïns i les veïnes del barri del Besós es van rebel·lar contra l'autoritat en una autèntica guerra urbana. Amb aquest antecedent, els realitzadors van a la recerca d'un home, víctima de l'època, per preguntar-li si val la pena lluitar. A partir d'aquest objectiu, el documental fa un recorregut per la llegenda i la memòria col·lectiva latent d'aquest barri.

PER UN NOU DOCUMENTAL

El documental contemporani té multitud de facetes. S'ha convertit en un laboratori d'experimentació de formes visuals basades en el real, però també transformadores de la realitat. Qualsevol projecte d'ensenyament d'aquest nou tipus de documentals ha de comptar amb una base molt sòlida, tant pel que fa a les idees que conformen la teoria del mitjà com pel que concerneix al disseny de les pràctiques que l'acompanyen.

Al Màster de documental creatiu de la Universitat Autònoma li avalen més de deu anys d'experiència en aquest terreny, desenvolupada de forma paral·lela a la mateixa evolució contemporània del mitjà i en íntima connexió amb ella, com ho prova la seva presència en els corresponents fòrums nacionals i internacionals, a través de les produccions desenvolupades per l'alumnes o per mitjà de la labor de reflexió dels professors.

Director : Gonzalo Ballester

Espanya, 2009

24 minuts

Versió orginal en persa, subtitulada al castellà

SINOPSI

La senyora Molky és una dona iraniana de 73 anys, vídua des de en fa 14, que viu sola en una humil casa de Baragún, Iran. Molky vol viatjar a Isfahán amb l'excusa de visitar  uns familiars que no veu des de fa més de 20 anys.

EL DIRECTOR

Gonzalo Ballester és un realitzador de curtmetratges i documentals, principalment de temàtica social. En podem destacar el seu primer curt Mimoune, guanyador de 15 premis i seleccionat en gairebé un centenar de festivals internacionals. El 2003 viatja a Siena amb una beca d'estudis i grava a Venècia el material per a La Sereníssima,  curtmetratge seleccionat en el Festival de Màlaga i nominat com a millor curt documental en els Premis Goya de 2007. A finals de 2005 estudia un curs de cinema a l’ European Film College, Dinamarca. En 2006 és seleccionat per a participar en el Premi de la Joventut en el Festival de Cannes. En 2009 roda el seu primer llarg documental.

Director: Wolfram Huke

Alemanya, 2007

11 minuts

Versió original en Alemany, subtitulada en català.

SINOPSI

Si algú mor sol a Munic, se l'enterra de forma oficial. Agents i administradors s'encarreguen de fer els últims tràmits. Un procediment que sovint només dura uns quants dies. 

Treball guanyador del Primer Premi a la segona edició 2009 del festival Curt.doc de Vidreres. El festival, únic a Catalunya en aquest gènere en el format de curtmetratge, pretén ser un aparador de les noves tendències del cinema documental en el seu format més curt,  a més de ser també un espai d'intercanvi d'idees entre creadors, persones vinculades al món audiovisual i públic en general a través del cinema.

Director : Daniel Sousa

Espanya, 2008

98 minuts

Versió original en castellà

SINOPSI

Documental sobre la preparació d'una obra de teatre, en la qual es barregen actors professionals i actors (sense sostre) d'una Fundació. Han passat més de dos anys en un taller de teatre. Conten les seves experiències, com han viscut el taller i què és per a ells Caídos del cielo.

Actors sense sostre assagen una obra. La vida i la mort de la indigent Rosario Endrinal, assassinada per tres joves al caixer d'un banc. La improvització és el seu mètode. Les dificultats dels intèrprets i la pressió de la data d'estrena, el seu repte. Luz és la directora del taller, disposada a intentar-ho tot. Però serà precisament Charito, l'actriu protagonista, que caurà del cel i resoldrà, amb esperit burleta, els esculls dels assajos i el bloqueig de l'autora. Paloma Pedrero reflecteix en aquesta obra l'experiència de vuit anys de treball al costat d'un grup de teatre amb persones sense llar, creada per la Fundació RAIS (Xarxa de Suport a la Inserció Sociolaboral) de Madrid. Un projecte compartit per intèrprets i equip artístic professional amb actors sense llar, membres del grup Pacients Ambulants. Missatge social sense moralitat patrocinat per la Fundació Coca-cola Sáenz de Vicuña.

EL PROJECTE

El documental, realitzat per Pemberton Productions, recull el procés d'assajos de l'obra fins a l'estrena i la transformació personal i professional generada en tots els integrants de l'equip.

El treball durant anys de Paloma Pedrero impartint un taller de teatre per a persones sense llar, va culminar el 2008 amb la posada en escena de Caídos del cielo, obra que reflecteix el món de les persones que un dia, per diferents motius, van acabar vivint al carrer. L'obra es va estrenar dintre del Festival de Tardor  al Teatre Fernán Gómez de Madrid, i va tenir un èxit rotund. Primer, per la dimensió del treball artístic, en el qual van col·laborar grans creadors professionals de les arts escèniques. Però, i això és el millor, per la transformació personal i social que van viure totes les persones que van fer aquest procés i van arribar a l'escenari de la plaça de Colón. Avui podem dir amb la boca gran que el teatre cura. I no només perquè és un mitjà excel·lent d'expressió, sinó perquè fer del dolor bellesa és donar-li un sentit a la vida.

Direcció : Jesús M. Gutiérrez i Antoni Herrero

Equip: Cristina Aulinas, Núria Canal, Laura Capdevila, Ada Carmona, Macarena Domínguez, Andrea Jiménez, Beatriz Jiménez, Lorena Jiménez, Tània Mesa, Berta Luís, Sara Nicastro, Yaiza Quiroga, Mireia Rull, Lara Trias, Sira Vidal.

Producció: Col.lectiu olot.doc, Frame40 i IES Montsacopa

Catalunya, 2009

65 minuts

Versió original en català

PROJECTE

Una de les iniciatives presentades el darrer curs per olot.doc va ser el de propossar a un centre eucatiu la possibilitat de fer un taller de documentals per tal que els estudiants que s’hi apuntessin tinguessin l’oportunitat de conèixer el món del documental des de diferents vessants : teòrica, tècnica, pràctica i de realització del producte final. El resultat és el documental que us presentem en aquesta cinquena edició. Un treball conduït des d’olot.doc per Toni Herrero i des de l’IES Montsacopa per Jesús M.Gutiérrez. Ens plau haver provocat una activitat com aquesta on el més important era explicar què es pot arribar a fer amb el gènere cinematogràfic del documental i amb un treball pedagògic  d’aquestes característiques.

En un projecte de memòria oral de 4t d'ESO de l'IES Montsacopa d'Olot es planteja el tema de recordar com eren les escoles durant la dictadura de Franco ( de 1939 a 1975 ) especialment les de les primeres dècades, quan la repressió va ser més manifesta.

SINOPSI

En el documental, quinze noies consulten diversos testimonis, la majoria d'ells avis de les mateixes alumnes. A partir de diferents entrevistes, descobreixen la metodologia de l'escola franquista. Les penúries econòmiques i materials, la persecució del català, la influència de l'església catòlica i la por generada per l'autoritat del mestre són alguns dels temes que hi apareixen. 

Aquest documental és una lliçó de vida, de la vida que els va tocar patir als nostres avantpassats, que són els garants d'una memòria que no s'hauria de perdre.

Director : Marc Planagumà

Producció : Associació Cultural la Greda, Igman-Acció Solidària i
Associació Cultural pels Drets del Poble Amazic a Catalunya (ACDPAC)

Associació Cultural la Greda
Igman Acció Solidària

Catalunya, 2009

42 minuts

Versió original en català i amazic subtitulada en català

Kkar Bad. Aixeca’t  té com a objectiu donar a conèixer dues cultures, la catalana i l’ amaziga. En el documental, hi intervenen diferents personalitats de la cultura, de la política, de l’àmbit acadèmic i també moviments socials que expliquen la història, la situació actual i les perspectives de futur. Hi intervenen membres del projecte per agrair la col.laboració  a totes les entitats catalanes,  rifenyes i a tota la gent que ha fet possible aquest treball. En els últims anys han aparegut moltes organitzacions catalanes que reivindiquen la cultura amaziga al Principat i que treballen per a visibilitzar-la, ja que fins ara estava amagada tant als territoris d’origen, a l’Àfrica del Nord,  com a la diàspora,  sobretot a Catalunya.

RESSENYA HISTÒRICA SOBRE EL POBLE AMAZIG

L’origen dels amazics es perd en el temps. La seva història, quan no ha estat silenciada, ha estat escrita majoritàriament pels seus invasors. És un poble que ha sobreviscut a la romanització i a l’arabització del nord d’Àfrica. Els amazics refusen ser anomenats berebers (bàrbars), epítet que els àrabs els imposaren al  s.VII. Amazic vol dir home lliure, noble i honrat. Els amazics són els pobladors originals de la Tamazgha, és a dir, del Nord d’Àfrica. Aquest vast territori està poblat des de fa més de 3.000 anys per amazigòfons. La realitat sociocultural actual de la Tamazgha comprèn el Marroc (Rif, Atles...), Argèlia (Kabília, Aurès...), Tunísia (Yerba...), Líbia (Nefussa...) i alguns nuclis d’Egipte, Malí, Níger, Mauritània, el Txad i Burkina Fasso.

Però l’expressió més significativa i diferenciadora des de l‘antiguitat és la seva llengua: el tamazight. És una llengua camitosemítica (afroasiàtica) amb alguns aspectes fonètics similars a l’hebreu i a l’àrab, però diferent respecte al lèxic i als morfemes. Existeix poca documentació escrita perquè, tot i tenir el tifinagh,  sistema propi de signes i poder ser transcrit en alfabet llatí, es transmet majoritàriament per via oral. Només és cooficial en dos estats: Mali i Níger. Als altres estats no hi és reconeguda, amb la consegüent pèrdua del seu ús i coneixement.

Catalunya ha estat receptora d'immigració des de mitjans del segle XX. A finals del mateix segle, bona part de la immigració provenia del continent africà. A inicis del segle XXI, l'entrada de persones procedents d'Àsia i d'Amèrica Llatina ha iniciat un notable creixement. Segons dades de l'IDESCAT (estadística bàsica de Catalunya2007) hi ha 860.575 residents estrangers a Catalunya, d’aquests 211.475 són originaris del Marroc, els procedents d'Algèria són 7.341. Gairebé el 25% d'estrangers residents a Catalunya són procedents del Marroc i un 0,8% ho són d'Algèria. Es considera que el 80% dels immigrants magrebins que viuen i treballen a Catalunya són amazics.
A Catalunya la llengua tamaziga es considera la tercera llengua més parlada, després del català i el castellà.

Direcció i repartiment: Maria Codony, Manel Juncà, Mireia Sellabona, Anna Gratacós, Heura Sánchez, Gisela Solé, Alba Guevara, Ariadna Coromina, Àngela Ribó, Pau Sans, Cèlia Mayans, Àfrica Félez, Rachid ElAoufi, Mar Argemí, Dani López, Jonàs Carbonés, Sergi Coromina, Tona Calm, Anna Farjas, Carme Guardado i Rosa Torrent. 

Catalunya, 2009

35 minuts

SINOPSI

Un any més i dins de l’àmbit LOCAL.DOC, la Mostra ofereix un nou documental realitzat pels alumnes de l’IES GARROTXA i que, aquest any, també hi ha col.laborat alumnat i professorat de l’IES MONTSACOPA. Aquesta obra significa el final de cicle d’un seguit d’experiències viscudes pels alumnes a terres marroquines.

Aquest és, doncs,  el darrer documental d’una trilogia dedicada al Marroc. El documental explica el viatge de 17 joves garrotxins a l’altra banda de l’estret de Gibraltar. La fita d’aquests joves és la de trobar un tresor que van a buscar al desert. Pel camí  coincidiran amb personatges que els faran viure entre la ficció i la realitat: personatges de ficció que es fan realitat i personatges reals que tenen una vida de ficció. El desert els obrirà les portes i els permetrà conèixer alguns dels seus secrets, dels seus pobles, alguns dels seus genis… Allà s’adonaran que el tresor sovint és a dins nostre i que no cal anar-lo a buscar tan lluny.

Directora : Almudena Carracedo

EEUU, 2007

70 minuts

Versió original en anglès, subtitulada en castellà.

Sinopsi

Made in L.A.,  pel·lícula guanyadora d’un premi Emmy, documenta l'extraordinària història de tres immigrants llatines costureres en tallers d'explotació a Los Àngeles, que s'embarquen en una odissea de tres anys per aconseguir proteccions laborals bàsiques. Amb un estil de cinema directe i intimista, Made in L.A. revela l'impacte d'aquesta lluita en la vida de les tres dones, a mesura que l'experiència les transforma. Commovedora, simpàtica i profundament humana, Made in L.A. és una història sobre la immigració, el poder de la unitat i el valor que es necessita per trobar la  pròpia veu.

Lupe Hernández, un remolí de cinc peus que va aprendre l'art de sobreviure en una edat primerenca, duu 15 anys treballant en la indústria de la costura de Los Àngeles, des que als 17  va marxar de Mèxic DF. Maura Colorit hagué de deixar els seus tres fills  per la recerca d'un treball a Los Àngeles i poder mantenir-los. Va comprovar que el treball amb salaris baixos comportava un preu molt alt: condicions miserables a les fàbriques i un estatus d’indocumentada, que li va impedir tornar a veure els seus fills durant més de 18 anys. María Pineda va arribar a Califòrnia des de Mèxic als 18 anys,  amb l'esperança d'una vida millor. Després de 23 anys, unes condicions de treball deplorables, un salari de misèria i l'abús domèstic,  l'han deixat lluitant pel futur dels seus fills i per la seva pròpia dignitat humana.

Aquestes tres dones i altres treballadors immigrants, s'ajunten en el Centre de Treballadors de Costura a Los Àngeles per reclamar els seus drets laborals. Contra tot pronòstic, aquests treballadors aparentment indefensos llancen un repte públic (un boicot i una demanda legal) contra una de les botigues de roba més importants de la ciutat, cridant l'atenció sobre la cara fosca del treball de salaris baixos al nord de la frontera i revelant les falles socials de la nova globalització. Vista a través dels ulls de María, Maura, i Lupe,  la lluita dels treballadors per a una justícia econòmica bàsica i per a la seva dignitat personal està plena d'esperança i creixement, però també de decepcions i perill. La campanya es perllonga a través de tres llargs anys i les reunions en el Centre de Treballadors de Costura es fan cada vegada mes bel·ligerants, forçant les dones a travessar moments dramàtics de conflicte i descoratjament.

Però la història pren un nou i sorprenent rumb i les tres dones troben la força i els recursos per continuar la seva lluita. Per a  Lupe, Maura i María, la llarga campanya es converteix en un camí de no tornada des de la seva condició de víctimes a l'afirmació de la seva dignitat personal i cadascuna d'elles pren decisions crucials en la seva vida que no podrien haver imaginat. Mirant la ciutat de Hong Kong, on viatja després de ser contractada com organitzadora, Lupe reflexiona sobre el seu camí: “Com més aprenc, més sola em sento. La ignorància en algunes formes et protegeix. Però també dic : ja que ets aquí, el que t’has cansat i el que has ballat ja ningú t'ho pot treure.”

Director : Nicolás Entel

Argentina i Colombia, 2009

94 minuts

Versió original en castellà

SINOPSI

Pecados de mi padre ens explica la història de Pablo Escobar, el cèlebre cap del càrtel de drogues de Medellín (Colòmbia), a través del seu fill, Sebastián, i la seva vídua, María Isabel Santos. A la pel·lícula de Nicolás Entel, Sebastián repassa una infància extraordinària al costat d’un pare a qui estimava tot i saber que era l’enemic número u de Colòmbia. Ens parla també de temps de grans luxes i extravagància, contrastats amb temps de persecució. El fill i la vídua obren les portes de la família per compartir arxius ocults i privats.

Però aquesta és també la història de dues de les víctimes més prominents d'Escobar: el Ministre de Justícia i un polític a punt de ser elegit President de Colòmbia, només dos exemples d'entre els centenars de víctimes del narcotraficant a la dècada dels 80.
Ara, Sebastián intenta trencar el cicle de la venjança i busca la reconciliació amb els fills de les víctimes del seu pare.

EL DIRECTOR

Nicolás Entel va néixer a Buenos Aires, on es va llicenciar en Direcció Cinematogràfica. Actualment resideix a Nova York i és soci fundador de Red Creek Productions des de 2001, productora fonamentalment de publicitat, però que també ofereix serveis de producció a la televisió i al cinema.

Pecados de mi padre és el seu segon llargmetratge documental, després d'Orquesta Típica (2006), amb el qual va ser convidat a més de 50 festivals internacionals. Actualment treballa en l’escriptura de la seva primera ficció: La difunta. També és articulista de diversos diaris i revistes argentines.

Director : John Webster

Finlandia, 2008

85 minuts

Versió original en anglès i finlandès, subtitulada en català

Sinopsi

El director John Webster convenç la seva dona i els seus dos fills perquè tota la seva família comenci una dieta del petroli durant un any sencer, però sense abandonar el seu estil de vida suburbà de família de classe mitjana. L'experiència es converteix en una comèdia d'errors: acaben qüestionant els seus valors, posant a prova la seva força de voluntat i, en última instància, la seva felicitat. El director apunta: "Un film sobre el canvi climàtic pot tenir fe en la humanitat i esperança en el futur, però aquest està fet d'una mica més gran, com va dir la meva dona: potser jo vaig fer aquest film per convicció, però ella (i els meus fills) per amor ".

El director

John Webster va néixer el 1967, fill de professors anglesos. El 1996 es va graduar a la Universitat d'Art i Disseny a Hèlsinki, amb un màster en realització de documentals. Des de 1990 ha dirigit documentals independents que han guanyat diversos premis, tant a nivell nacional com internacional. Els seus films tracten temes humans amb forts personatges centrals, les vides dels quals són seguides durant llargs períodes de temps. Els trets que més el caracteritza: la barreja de tragèdia i comèdia, malenconia i exuberància.

Notes del director

"No em vaig sentir personalment afectat fins que vaig veure els canvis al meu voltant, en els arbres i plantes del fràgil arxipèlag finlandès. Em vaig decidir a fer un film documental, en part, per redimir-me dels meus pecats, però també perquè és una cosa que sé com és .”

"Per què, quan la civilització veu que s’encarrila cap al desastre, aconsegueix sempre evitar el tema? Quines són les raons per les quals ens resulta tan difícil canviar, encara que tinguem tan bons motius per fer-ho? Coneixem les conseqüències dels nostres actes.  Sabem el que el nostre estil de vida li fa el planeta. La ciència de l’antropogènic canvi climàtic és indiscutible. I gent com jo mateix, vivint a l'estil occidental de classe mitjana, ens trobem en el nucli del problema: som els que més consumim, els que més contaminem, però no podem evitar-ho. Així doncs, tenim l'imperatiu moral de parar de fer això que sabem que està malament i canviar. "

Director : Miquel Galofré

Espanya, 2009

61 minuts

Versió original en anglès, subtitulada en castellà

Nota de premsa

Jamaica és una illa del centre del mar Carib. Nando García Guereta és un tipus de 49 anys que porta anys detingut en el mateix centre de les seves obsessions: la música reggae i, per un estrany contacte d'idees, l'atletisme. Conclusió: des de fa poc més de 10 anys, aquest madrileny amb gest resolt viu a Jamaica;  o, si es prefereix, a l’illa natal de Bob Marley i d’Usain Bolt; o, si es vol, al lloc de naixença de la primera estrella del rock del tercer món i de l'home més ràpid sobre la Terra.

 I un bon dia, Guereta va decidir fer una pel·lícula. Reggae, atletisme i... cinema. El documental, produït per ell mateix i dirigit per Miquel Galofré, Why do jamaicans run so fast? (Per què corren tan ràpid els jamaicans?)  s'estrena aquest divendres a Miami, a l’ American Black Film Festival, el major certamen del món dedicat exclusivament a la cultura negra. «Quan em van seleccionar no m'ho podia creure. Els vaig dir que era blanc, per si suposava algun problema. Ara figurem entre els favorits per guanyar el premi al millor documental», comenta. La conversa té lloc a Madrid un parell de dies abans que el jamaicà d'adopció voli rumb al certamen de cinema.

Sinopsi

La pel·lícula es deté a narrar una mica més que una passió. Estiu de 2008. Jocs Olímpics de Pequín. Tota Jamaica viu detinguda davant del televisor. Parlem d'un país amb 2.600.000 habitants i tres pistes, tres, (ni una més) d'atletisme. No hi ha més. O si? «Bé, hi ha sis medalles d'or». Durant una hora, el documental radiografia l'adrenalina barrejada amb l’entusiasme que reguen un poble una mica més que simplement eufòric. «Per a ells, l'atletisme és la forma de sentir-se orgullosos, de reclamar el seu lloc en el món». La càmera persegueix els rostres, els cossos i l'ànima. Quan Usain Bolt guanya la carrera de les carreres, la més ràpida, i ho fa copejant-se el pit, i ho aconsegueix frenant en els últims metres, i esgarrapa al cronómetre una xifra estratosfèrica (9.69), i comença a ballar balli-hall o daggering... quan tot això passa, dèiem, Jamaica explota.

Hi ha alguna diferència amb el que normalment ocorre en qualsevol país del món? «Per respondre a aquesta pregunta, aconsello veure el documental», diu Guereta. I així és. Per alguna raó a la qual la raó no arriba, el que es veu en la pantalla és molt més que la descripció d'un esdeveniment. Tot fa olor de veritat, que se sent des del primer fotograma amb cadascuna de les 10 medalles, amb cadascuna de les criatures que corre a l'escola i amb cadascun dels raonaments surrealistes que corren per la pantalla. Però,  per què corren tant els jamaicans? «No hi ha forma de saber-ho. Si els veus córrer en els campionats escolars, que aquí és el més important que puguis imaginar, te’n fas una idea», diu Guereta. Un altre apunta que la vida en el gueto ensenya a sortir disparat quan s'escolta detonar una pistola. I així, les teories es repeteixen, es creuen i es contradiuen. «Seguir corrent mentre hi hagi reggae. Això és Jamaica». «L'atletisme a Jamaica és religió»

Col·lectiu de Cinema Independent de la Garrotxa

Equipt tècnic : Josep M. Canals, Jesús Codinach, Xavier Falguera, Quim Domènech i Joan G.Gendra

Catalunya, 2009

88 minuts

Versió original en català

Sinopsi

Una vegada més ens plau presentar dins de la programació de la Mostra, una producció del Col·lectiu de Cinema Independent de la Garrotxa que, en questa ocasió, ens presenta l’evolució urbanística de la ciutat d’Olot durant els darrers anys.

Segona part dedicada a la mateixa temàtica, aquest treball forma part de la col·lecció de films Seqüències per a la memòria i que significa la novena entrega de tota la sèrie. El film mostra una ciutat sense els canvis urbanístics de les últimes dècades. Arran de la metamorfosi urbana, la pel·lícula presenta indrets difícils d'identificar. Les alteracions més notables que s'exposen al cel·luloide són als barris, als quals està dedicada. Moltes de les barriades actuals no existien als anys en què les imatges van ser captades. Es poden observar els canvis als barris, alguns dels quals ara són plens d'edificis i carrers i que abans eren camps i horts.

Olot al 1960 tenia 17.310 habitants i ara en té més de 33.000. Segons el Pacte per la Mobilitat de la ciutat, en aquests moments, a la ciutat hi ha 21 associacions de veïns que representen els barris. Des de la dècada dels 60, quan es van fer part de les filmacions, fins ara Olot ha augmentat almenys en 16 barris. Les transformacions visibles al film, no solament són urbanístiques, sinó que també són socials. Mainada que jugava en alguns dels carrers i les places de molts barris  són diferents, han canviat d’emplaçamament o ja no existeixen. El treball s'ha fet a través de la secció de cinema rescat del col·lectiu, el qual ha estat possible gràcies a l'arxiu de fotografies de Josep Maria Dou i a la feina del cineasta Josep Maria Canals, qui ha estat anys captant la metamorfosi urbana d'Olot.

Director : Esteve Ràfols

Selecció musical : Jordi Figueres

Zeba producions

Catalunya, 2009

25 minuts

Versió original en català

SINOPSI

Amb aquest documental, presentem la tercera entrega de la trilogia Teràpies, que va tenir el seu inici en la tercera edició de la Mostra olot.doc . El treball d’enguany pretén ,per una banda, ser un resum de tres anys de treballs des de les tres vessants que ha desenvolupat el Taller Verd  d'Olot : terapèutica , medi ambiental i empresarial.  Per l’altra apuntar perspectives de futur per a persones, que fan o han fet un ús inadequat de l'alcohol i/o altres drogues i que tenen una important dificultat d’inserció dins del món laboral.

EL PROJECTE 

Durant aquest tres anys, han passat pel Taller Verd  d'Olot una vintena de persones, un 15 per cent de les quals, posteriorment al seu pas per aquest dispositiu d’inserció, s'han incorporat a feines en altres empreses. La resta, tot i que en la seva majoria ha viscut l’experiència d'una manera molt positiva, no ha pogut normalitzar la seva vida laboral. Amb Taller Verd d'Olot : resum i perspectivas,  intentarem apropar-nos a les claus de l’èxit i el fracàs d’aquests tres anys i així mateix fer una ullada als importants treballs mediambientals desenvolupats. També apuntarem algunes línees per treballar que ens permetin continuar creant espais adequats per a persones que pateixen greus problemes de salut a conseqüència del consum d’alcohol i/o altres drogues .

Patrocinat per la Obra Social de la Caixa i la Diputació de Girona i amb el suport de l’Ajuntament d'Olot , el primer dels teballs que obria aquesta trilogía,  Documental i Terapia,  va obtenir el 2n premi del concurs Retines del Col·legi d'Educadors Socials de Catalunya.   El segon , 25 anys de drogues i teràpies a la Garrotxa, va ser becat pel  concurs Retines. Aquests reconeixements mostren la vàlua d’una tasca important i que novament ens presenten Zeba produccions , l’equip de l'Encant i treballadors del Taller Verd d'Olot amb el suport d'Adad.

Director : Geoffrey Smith

Regne Unit, 2007

93 minuts

Versió original en anglès i ucraïnès, subtitulada en català

SINOPSI

Com ha de ser per a un cirurgià tenir poders divins, però, alhora, haver de lluitar contra la mateixa humanitat ? Com ha de ser intentar salvar una vida i fracassar ? Aquesta pel lícula segueix el neurocirurgià Henry Mash i planteja obertament el dilema de la relació metge-pacient al llarg de la seva última missió a Ucraïna.

Aquest dilema és el que resulta interessant d'Henry. La seva compassiva humanitat es converteix en el tema universal de la pel.lícula: la lluita per fer el bé en un món imperfecte i egoista.

Henry és un dels neurocirurgians més importants de Londres, un pioner en el seu camp, que cada dia es desplaça a la feina amb una vella bicicleta i que es preocupa pel dolor que pot provocar als pacients. "Quan s'arriba a un punt crític, ens podem permetre perdre un braç o una cama, però jo opero dins dels pensaments i dels sentiments de les persones ... i , si alguna cosa surt malament, puc destrossar el caràcter d'aquesta persona ... per sempre. "

Conduït per la necessitat d'ajudar els altres allà on pugui, fa 15 anys que Henry viatja a Kíev per intentar millorar la neurocirurgia primitiva que va trobar allí durant la primera visita, el 1992. Avui els seus pacients el veuen com el gran salvador de l'oest, pares desesperats volen que salvi els seus fills i el seu col·lega ucraïnès el veu com un gurú i com un benefactor.

Però malgrat tota la satisfacció directa que troba, també troba diagnòstics completament erronis, nens als quals no pot salvar,  falta d'equipaments i de personal qualificat. És com vendre l'ànima al diable, però, què es pot fer? El meu fill va tenir un tumor cerebral quan era un nadó i jo estava desesperat per trobar algú que pogués salvar-lo. Ara no puc fugir dels que ho necessiten.

EL DIRECTOR

Nascut  a  Melbourn,  Austràlia,  Geoffrey   Smith   sempre   ha   estat   fascinat  per  la  imatge  en moviment. Va  viatjar  durant  anys  per  trobar-se a  si mateix i descobrir,  sobre  la marxa, la seva passió: escoltar i explicar històries.

Guanyador de nombrosos premis, entre ells dos RTS (de la Royal Televisió Society, al Regne Unit) el 2004 i el 2007, ha realitzat més  de 22 pel·lícules per a les principals televisions del Regne Unit, traient a la llum drames de la vida real on hi abunden profunds dilemes ètics i morals.

Directores : GABRIELA & SALLY GUTIÉRREZ DEWAR

Espanya i Sudàfrica, 2008

88 minuts

Versió original en anglès, subtitulada en castellà

SINOPSI

A Freedom Park, un assentament de barraques a Sudàfrica, una xarxa de dones infectades de VIH engeguen Tapòlogo. Aprenen a ser infermeres de la seva comunitat transformant la misèria i la degradació en resistència i optimisme. El bisbe Kevin Dowling els dóna suport i es qüestiona quin sentit té la doctrina moral sexual de l'església Catòlica en aquesta situació.

Tapòlogo és una història local d'interès global. La pel·lícula presenta una història positiva, que avança des de la degradació cap a la dignitat. Les persones infectades apareixen com a protagonistes del seu propi canvi i no com víctimes.

A Tapòlogo,  la superació de la pandèmia de la SIDA apareix com un projecte comunitari, que mobilitza a una xarxa col·lectiva on participen infermeres jubilades, assistents socials, personal mèdic, líders religiosos marginats per l'església oficial, juntament amb extreballadores sexuals i algunes de les pròpies malaltes. A l'Àfrica subsahariana, la doctrina de l'església Catòlica sobre l'ús de condons ha produït efectes mortífers i devastadors. Conscient del problema, el bisbe Kevin Dowling qüestiona la postura oficial de l'església i dóna suport a la xarxa Tapòlogo. Les directores han buscat un llenguatge audiovisual que els permetés endinsar-se en la vida quotidiana de les dones que integren aquesta xarxa, contextualitzant a més la situació d'un gran nombre de dones negres a Sudàfrica.

COMENTARIS DE  LES DIRECTORES

“Davant de temes tan brutals (mort, religió, prostitució) hem buscat que Tapòlogo tingués un llenguatge clar i sensible, amb una primera part que contextualitza el problema i altra que entra de forma més contemplativa i quotidiana en el món de la dones de Tapòlogo, però és un treball que es pot entendre en diversos nivells.”

“Tapòlogo és una coproducció amb Sudàfrica i té matisos i picades d'ullet que solament el públic subsaharià entendrà: la crítica als remeiers que diuen a les dones que es prenguin pocions que fan vomitar els antiretrovirales,  conselles als homes per tal que violin  nenes i nens de dos i tres anys per  passar-los el virus... Cada plànol, cada tall, cada seqüència ha estat fruit de llargues discussions, però estem satisfetes perquè sentim que hem contat una història important de la millor forma que hem pogut.”

Director : Knut Erik Jensen

Noruega, 2001

105 minuts

Versió original en noruec, subtitulada en català

SINOPSI

Orientada cap al ferotge mar de Barents, pràcticament amb una vista completa del Pol Nord, es troba la petita vila pesquera de Berlevåg. Aquest lloc es va fer famós al món perquè Isak Dinesen hi va situar l’acció de la seva novel·la curta El festí de Babette.

Ara Berlevåg intenta, per segon cop, esdevenir famosa arreu del món gràcies als trenta peculiars membres del seu excèntric cor masculí. Amb Cool and Crazy, un dels directors de cinema noruecs amb més renom i experiència porta a la gran pantalla un món que coneix i estima.  Ho fa a través de l’esperit de la gent que retrata, amb irreverència, enginy i molta càrrega. Per a alguns, aquesta és una pel·lícula sobre homes. Per a d’altres, sobre amor o política o peix. Però sobretot, és una pel·lícula sobre la dignitat de persones normals que viuen sota circumstàncies extremes.

EL DIRECTOR

Knut Erik Jensen nasqué a Honningsvåg, a l’extrem nord de Noruega. Després d’estudiar francès, rus i història, es formà a la London International Film School. L’any 1978 s’incorporà a l’equip de la Norwegian Broadcasting Corporation (NRK Television) i des de llavors fa documentals i curtmetratges per a aquesta cadena i també de forma independent. Els seus llargmetratges Stella Polaris, Burnt by Frost i Passing Darkness han estat aclamats per la crítica i premiats a nombrosos festivals.

NOTES DEL DIRECTOR

“Va ser el darrer dia de tardor a Berlevåg, durant el rodatge del llargmetratge Passing Darkness”, remarca el director, Knut Erik Jensen.

“Una gèlida neu del nord-oest queia pels carrers de la petita vila. Jo anava camí del centre social a escoltar el cor masculí de Berlevåg. Des de la primera nota em vaig deixar portar.”

“Allà, a la fi del món, un variat grup d’homes madurs cantaven amb veu greu, poderosa i apassionada. Cares arrugades que suportaven turbulències i vents gèlids, que gaudien del sol de mitjanit o que es meravellaven amb l’imponent silenci de l’oceà, se suavitzaven, ara, a través d’aquest creuament de música i poesia, a través d’aquest cor en què els homes cerquen un refugi que els allunyi de la dura quotidianitat i que els dugui a un món de balades, himnes i marxes amb instruments de vent... que els dugui a  La Cançó de Berlevåg.”