Director: Raúl de la Fuente

Producció: Igor Otxoa, Txalap.art, Arena Comunicación Audiovisual i Parallel40

Versió original en euskera, castellà, gujerati, hindi, tsaatan, bereber, francès, saharaui, sami, anglès i mongol subtitulada al català

La txalaparta és un instrument musical únic. Es toca entre dues persones i la música que en sorgeix no pertany a cap de les dues, sinó al fet de trobar-se i dialogar.

Nömadak Tx relata el desig de dos músics de fer de la txalaparta un lloc de trobada, no sols entre persones, sinó també entre cultures. Moguts per aquest desig, els dos protagonistes viatgen a llocs recòndits del planeta a la recerca de diferents sons i veus. Cada trobada és única, una font de sorpreses i experiències extraordinàries.

Nomadak Tx és una pel·lícula a cavall entre la road movie i el documental de creació. La història relata part del desig de Igor Otxoa i Harkaitz Mtnez de San Vicente de fer de la txalaparta –instrument tradicional basc de percussió- un lloc de trobada i diàleg, no sols entre persones, sinó entre cultures diverses. No són viatges còmodes. Van a la recerca d'allò real, del so quotidià, de la trobada directa. A cavall per Mongòlia, en tren des de Bombai, travessant el desert d'Argèlia o esquiant en els límits del cercle polar àrtic, la txalaparta sona en els escenaris més insospitats.

Sorgeixen, llavors, les veus dels personatges amb els que Harkaitz i Igor s'han anat trobant. Des d'un músic mongol a un taxista hindú, d'una cantant sami a una vella saharaui. La txalaparta esdevé, així, alguna cosa més que un instrument musical, és l'eina de comunicació en la que cada un formula el seu desig.

En un món cada vegada més globalitzat, Nömadak Tx és un projecte a contracorrent, un espai per a persones que es resisteixen a perdre la seva veu.

Suècia, 2006 · 58 minuts

Director: Håkan Berthas

Producció: WG Film AB - Fredrik Gertten i Margarete Jangård

Des que l'exèrcit va introduir l'hoquei sobre gel a la província índia de Ladakh, l'esport ha estat dominat per homes. El 2005, les dones decideixen que també tenen dret a participar en el campionat nacional.

Per aconseguir-ho Dolkar, una jove budista, i les seves companyes d'internat han de lluitar per reunir patins, bastons..., fins i tot han de construir la pista de gel on entrenar-se.

Dolkar rep el suport absolut del director de l'internat on viu, en els contraforts de l'Himàlaia, fins i tot quan emprenen el perillós viatge a través d'una muntanya de quatre mil metres d'alçada per arribar al poble islàmic de Kargil, per reclutar-hi més jugadores.

L'equip de dones, amb Dolkar al capdavant, vol participar en el campionat anual però els responsables del Club d'Esport d'Hivern, tots homes, prefereixen que les dones practiquin disciplines com ara el patinatge sobre gel, en lloc de hoquei sobre gel.

L'any següent, quan el torneig s'acosta les noies tornen a fer un intent per poder-hi participar. Fent pinya, budistes i musulmanes, desafien els responsables. Quan per fi obtenen el permís per participar en la competició, les noies segueixen lluitant pels seus drets, tant a sobre el gel com a fora de pista.

Direcció i guió: Barak i Tomer Heymann

Producció: Heymann brothers film company

A partir dels disturbis creats arran de la Segona Intifada, a l'octubre de l'any 2000, la distància i segregació entre la comunitat jueva i àrab de la zona Wada Ara va escalar de forma vertiginosa.

Al mes de març de l'any 2004, per primera vegada a Israel, un grup de pares àrabs i israelians de l'àrea del Wadi decideixen establir-hi una escola conjunta, binacional i bilingüe. Després de moltes lluites, l'escola va obrir percent nens (cinquanta àrabs i cinquanta israelians). El film segueix el primer any de l'escola i mostra, a través de les històries dels personatges, com és de fràgil i complicat l'intent de crear una atmosfera de coexistència enmig de la complicada realitat que els envolta.

Aquesta idea d'obrir un centre escolar mixt en un poble palestí, en una regió tan traumatitzada, semblava molt improbable. Però, malgrat la controvèrsia inicial, la desconfiança  mútua i els sentiments racistes, a pesar de les batalles legals amb el Ministeri d'Educació i tantes altres trampes i obstacles, l'escola obrí les seves portes i començà el seu recorregut amb un èxit increïble.

Tot i així, les dificultats no han desaparegut del tot, desafiant contínuament l'existència de l'escola. Molts pares temen que els seus fills perdin la seva identitat cultural en una escola multicultural. Com a reacció a  aquesta por, molts han optat per treure'ls del centre, mentre que d'altres intenten reforçar la identitat dels seus fills, fent la trobada de les dues cultures encara més dificultosa.

Contràriament a altres pel·lícules que tracten el conflicte israelopalestí amb un deix de desesperació i pessimisme, Bridge Over the Wadi, ofereix una alternativa realista: cent nens, àrabs i jueus, creixen junts. Cent nens, el seu nombre i la seva influència destinat a créixer en la societat israelita, prova que no és impossible de viure plegats. En oposició als pares que no sempre descobreixen les seves ànimes i van alerta a no semblar racistes o naïfs, els nens reflecteixen la realitat exactament com és: desafiant i difícil però alhora simple i bella.

Catalunya, 2007 · 35 minuts

Direcció i repartiment:  Anna Farjas, Tona Calm, Coral Albero, Coral Arnau, Mercè Casas, Gemma Deseura, Joel Espunya, Arnau Fluvià, Lluc Guix, David Iglesias, Zakaria Jaaidi, Albert Planella, Maria Soler.

Versió original en català

1498 són els quilòmetres en línia recta que hi ha des d’Olot fins a la ciutat de Marràqueix i també és el nom amb què es va batejar el Projecte educatiu al Marroc en el què varen participar 11 alumnes del I.E.S. Garrotxa d’Olot durant el curs escolar 2006-2007 i que ara podem conèixer de primera ma.

El projecte consistia en una estada al Marroc els últims 15 dies de juny durant els quals 9 alumnes de 3r d’ESO varen elaborar el reportatge audiovisual que veurem i que tracta sobre diferents temes que prèviament havien treballat en tallers i activitats diverses.

El grup te com a guia - intèrpret a Zakaria Jaaidi, estudiant de 1r d’ ESO, que ha nascut a Marràqueix i que hi ha viscut fins fa quatre anys. De tot el projecte en va fer un seguiment l’alumna de primer de Batxillerat Coral Albero, que li va servir per elaborar el seu treball de recerca.

Els alumnes varen participar cada mes en alguna activitat que tenia com a finalitat encaminar-los cap a la realització final del seu reportatge . Algunes d’aquestes activitats varen ser xerrades, com per exemple la celebrada la Facultat d’Educació de la Universitat de Girona. On varen tenir un primer contacte amb la realitat marroquina a través de Hassan Arbarkan, mediador cultural a Palafrugell, i de Marina Regil, professora i especialista en temes del Marroc, que els van introduir en els 4 punts que serien l’eix central del seu treball: l’educació, la família, la religió i els oficis dins la societat marroquina.

Catalunya, 2007 · 20 minuts

Direcció: Esteve Ràfols

Producció: Equip Taller Verd Olot

Cameres: Sergi Sala i Xavi Villanueva

Música:  Jordi Figueres

Realització: Zeba Produccions

Versió original en català

El manteniment i la recuperació d’espai naturals protegits, dins del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, serveix de fons per a l’experiència de 5 ex drogodependents que volen retrobar-se amb la societat mitjançant un lloc de treball.

“Documental i teràpia” vol ser una visió compartida per ex drogodependents, familiars, professionals i la societat en general, d’aquest retrobament. També és un testimoni directe i sense complexes que reflexiona sobre les aplicacions terapèutiques de les diferents tècniques i productes audiovisuals, dins d’un procés de inserció social i laboral:

De quina manera poden els audiovisuals ajudar al procés de inserció d’aquestes persones?

Què n’opinen cada un dels nostres protagonistes?

Després de diferents reportatges emesos a Olot TV i TV3, portem a olot.doc una nova entrega d’aquesta aventura qualsevol aprofundir en l’anàlisi terapèutic de la divulgació audiovisual i el reforç de l’autoestima.

Sobre el Taller Verd Olot

És un taller d’ocupació adreçat a persones amb problemes de dependència que estan en tractament al CAS de l’hospital Sant Jaume d’Olot. Te com a objectiu la recuperació d’espais naturals protegits. Aquest taller funciona des del dia 1 de desembre de l’any 2006.

L’empresa d’inserció EI ADAD L’ENCANT, SLU és la responsable de la l’execució del projecte sota encàrrec de l’ajuntament d’Olot, el qual va signar un conveni de col·laboració amb la Diputació de Girona i l’Obra Social “ la Caixa” per al desenvolupament del mateix.

Més informació: www.tallerverdolot.org

Directors: Shahar Cohen i Halil Efrat

Producció: Sharon Shamir per Sirocco Productions Ltd

Després d'acabar els seus estudis a l'escola de cinema, el director israelià Shahar Cohen, de 36 anys, es troba a l'atur. És aleshores quan Sleiman, el seu pare, un estricte iemenita de 82 anys, li proposa que faci una pel·lícula sobre la Brigada Jueva en la qual ell va servir durant la Segona Guerra Mundial, quan era jove. D'entrada Shahar no està gaire entusiasmat amb aquesta idea fins que, en una trobada amb altres veterans de la Brigada, s'assabenta que pot tenir un germà o  una germana perdut que el seu pare va deixar enrere com a "souvenir", una tònica generalitzada entre els soldats desplaçats. Pel que sembla, en aquells temps, Sleiman va tenir relacions amb dues noies alemanyes que creu que va deixar embarassades.

A partir d'aquí, Sleiman i Shahar emprenen un viatge amb cotxe i, seguint la pista de les brigades jueves, partiran d'Israel, travessaran Itàlia i Alemanya i finalitzaran el seu trajecte a Holanda. Al llarg de l'aventura, pare i fill riuen, discuteixen i van apropant-se l'un a l'altre com mai ho havien fet abans. L'objectiu del viatge es converteix en una excusa que acabarà aportant coses molt més emocionants per a en Shahar del que ell es pensa. L'interès inicial del viatge acaba derivant en un coneixement més profund de l'heroi de la seva infantesa i el pare crític dels últims anys.

El resultat: una road movie farcida de simpatia i moments emocionants,

intercalada amb material d'arxiu que revela, a més, la memòria històrica de molts joves idealistes i coratjosos que varen deixar la seva terra natal per participar en una guerra que ha canviat el curs de la humanitat. Amb humor i humanitat, la pel·lícula planteja la complexa relació entre pare i fill traient a la llum la universal contradicció entre el mite del soldat valent i la crua realitat, així com entre el record personal i la veritat històrica.

Direcció : Sergi Agustí

Producció : Cristina López-Palao

Guió : Sergi Agustí i Carlos Cordero

Repartiment : Carlos Cordero

Versió original en castellà

El documental ens parla de l’energia, la vida i l’esperança a través de Carlos Cordero, activista que ha fet del seu estat seropositiu una eina de treball. En una ciutat del Congo, que reneix després de deu anys de guerra civil, Carlos desperta als africans que inicien el seu camí de lluita contra la SIDA i els hi transmet tota la seva experiència com a persona, vivint amb el virus des dels anys noranta.

Viurem el seguiment d’aquest activista porto-riqueny. La història descriu la problemàtica de la SIDA a l’Àfrica i al mon, a través d’un treball de sensibilització que Carlos Cordero està fent els darrers anys. El documental ens mostra la realitat de la malaltia en diversos col·lectius del Congo: als carrers de Bukavu, a les escoles, a les casernes militars i als prostíbuls. Cordero provoca l’apropament dels ciutadans a partir del seu exemple com a portador del VIH i sobre la importància de fer-se el test de la Sida. Ell mateix, es punxa els dits de la ma allà on va, deixant una gota en els analitzadors i demostrant, amb el seu bon aspecte, que amb el tema de la Sida, molts cops les aparences enganyen.

Director: Stefan Haupt

Producció: Fontana Film GmbH, Stefan Haupt

Versió Original en alemany suís, alemany, grec i francès subtitulada en català

El 10 de juny de 1944, durant la Segona Guerra Mundial, una divisió de les SS anomenada “Divisió Cuirassada” va entrar a Distomo, una petita localitat grangera de Grècia i, en menys de dues hores, va assassinar 218 habitants: dones, homes, persones grans, nens petits i nadons van ser executats brutalment. El petit Argyris va perdre els seus pares i 30 familiars més.

A Song for Argyris es la crònica d'una de les milions de vides pertorbades pels esdeveniments de la història. Ja han passat més de 60 anys des dels fets retratats en el film, però aquests romanen totalment presents en les ments dels supervivents. Què en sabem dels efectes d'aquestes massacres? Com es torna la vida després d'haver estat sotmès a aquest patiment? Com es viu amb aquestes ferides i la pèrdua d'integritat i d'innocència ?

La vida de l'Argyris Sfountouris és una mostra de com pot arribar a afectar un desastre com aquest la vida diària de les persones; com de ràpid corre la veu d'una denúncia, des d'un petit poblet fins a tot Europa i a través de l'oceà; com la història d'una persona pot estar tan íntimament relacionada amb la d'altres.

Argyris va sobreviure a la massacre de Distomo. Seleccionat per la Creu Roja entre milers d'orfes de guerra, va poder marxar a la Pesatalozzi Children 's Village, a Suïssa, on la seva vida va canviar de rumb. Anys després vaobtenir un postgrau en matemàtiques i astrofísiques, va exercir de professor i traductor del grec a l'alemany i va ser un treballador actiu en l'ajuda per al desenvolupament.

Durant tot aquest temps, Argyris Sfountouris, ara de 66 anys, ha estat combatent l'horror al qual va ser sotmès de petit. Tot això, sense oblidar el record de la seva experiència d'infantesa i amb la voluntat de transmetre'l d'alguna manera a la resta del món, en una recerca per la pau que té un final encara obert.

" Aquesta pel·lícula és un reconeixement a les persones que van experimentar aquesta barbàrie en la seva primera infància, persones que han sobreviscut i que volen viure, persones que, després de tot, no es queden aïllades del món" Stefan Haupt.

Director: Miquel Martinic

Producció: Teresa Corchete

Versió original en català

Les tecnologies revolucionen cada dia el concepte de tot el que relacionem amb la imatge i el seu contingut o missatge. Els diaris, les televisions, les agències informatives, internet, telèfons mòbils, ... son canals que es qüestionen a cada moment.

Des de l’Institut Municipal d’Educació de l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament d’Olot, podem endinsar-nos de la ma de Miquel Martinic al mon de les noves eines audiovisuals.

L’esperit principal d’aquestes experiències amb els nois i noies d’Olot es vertebra amb un enfocament de triple vessant :

- com creiem que som ?

- com ens veuen els altres ?

- com som finalment ?

Petits videos, curts, clips,... podeu anome-nar-los de moltes maneres. Son, en defini-tiva, històries d’aquí explicades i presen-tades per gent d’aquí i per a gent d’aquí. 

Més informació :  www.youtube.com/OLOT17800

Xile, 2006 · 80 minuts

Director: Sebastián Moreno_Producció: Sebastián Moreno, Sebastián Varela i Gonzalo Maza

Versió original en castellà.

Durant el règim de Pinochet, un equip de fotoperiodistes retratà la gent i la confusió que es vivia a Xile. Als carrers, enmig de sagnants disturbis i protestes, aquests intrèpids fotògrafs van aprendre el seu ofici i van crear el seu propi llenguatge polític.

Per a ells fer fotografies era una forma de ser lliure, una alternativa per continuar vivint, una manera de ser més que un simple espectador a fi de convertir-se en un actor essencial. Pinochet tenia el poder i les armes, però aquests fotògrafs tenien les òptiques i els flaixos. Les seves càmeres eren les armes de la gent. Les seves fotografies van servir per donar suport al testimoni de les víctimes de la dictadura i van ser fonamentals per iniciar processos de justícia.

Alguns d'ells foren reprimits brutalment, altres assassinats... la majoria segueixen vius. Les seves fotografies representen el passat opressor i desagradable de Xile i la metamorfosi de la societat xilena. Ells són els supervivents de la dictadura de Pinochet o els nàufrags de la democràcia. Aquesta pel·lícula parla d'ells.

"En certa manera, tots som responsables de la nostra memòria. La consciència del país que mira cap al seu passat pot ajudar a resoldre temes pendents com la justícia, que encara no han estat resolts." (Sebastián Moreno)

Club Patinatge Artístic d’Olot

Realitzacio: Zeba Produccions   

Versió original en català

"... avui dia 3 de novembre de 2007 a les 12 del migdia (hora d'aquí, les nou del vespre hora de Gold Coast, Austràlia) el CPA Olot ha tornat a entrar en la història del patinatge artístic mundial i s'ha proclamat per 4a vegada consecutiva Campió del Món de Patinatge Artístic en la Modalitat de Grups de Xou Grans...”

No calen més paraules per presentar un documental sobre el que significa l’esforç, la il·lusió i el treball de tot un grup de persones que han portat el patinatge artístic olotí arreu del món. A través diversos testimonis coneixerem a fons que hi ha al darrera d’una disciplina esportiva tant plàstica i espectacular. 

Una història d’èxits

Els orígens dels esports amb patins a Olot es remunta cinc dècades enrera. Als anys cinquanta ja es podien veure partits de hoquei o carreres per parelles amb bicicleta i patins. L’any 1983 es constitueix el Club Patinatge Artístic d’Olot com una secció del Club Hoquei Olot. Una seixanta de nois i noies fan els primers entrenaments la temporada 1985-86. La bona acceptació que va tenir aquest esport va fer decidir a la junta a incloure el patinatge artístic al Club, formant una nova junta mixta entre el patinatge i l'hoquei. El club es va passar a dir C.P.H. Olot, Club Patí Hoquei Olot.

Els noranta, les dues seccions es separen i es formen el C.P.H. Olot, on es practica com a únic esport l'hoquei i per altre banda el C.P.A. Olot (Club Patinatge Artístic Olot). El club es funda oficialment el dia 26 de febrer de 1993,  es redacten els estatuts definitius i queda inscrit a la Secretaria de l'Esport de la Generalitat de Catalunya. L’any 1999, després de més d’una dotzena de festivals de patinatge a Olot, el club participa en el primer Campionat de Grups, de forma experimental. Amb el nou mil·leni, l’any 200 el Club guanya el Campionat Gironí i el Català de Grups, títol que els dona dret a participar al Campionat d’Europa oficiós celebrat a Itàlia i on s’aconsegueix la cinquena plaça. El dia 1 de maig de l’any 2003 s’obté el primer títol internacional, guanyant el Campionat d’Europa de Grups de Show Grans celebrat a Nantes.

Aquell mateix any, a Buenos Aires tercera posició en el Campionat del Món de Grups de Show grans amb l’espectacle “Arrels”. L’any 2004 arriba el segon títol de Campions en el Campionat d’Europa de Florència i el dia 20 de novembre el gran esclat : en la seva segona participació en un esdeveniment d’aquesta mena, Campiones del Món al Festival de Fresno, a Califòrnia. L’any 2005 tercer campionat consecutiu d’Europa a Dinamarca i segon títol Mundial a Roma. Com en una carrera sense fi, l’any següent es guanya el quart Campionat d’Europa a Reus i el tercer Mundial a Múrcia. I arriba l’any 2007 on novament el paper del Club és del tot espectacular : a Portugal es guanya el cinquè títol de Campiones d’Europa i a Austràlia, el quart Campionat del Món de Patinatge Artístic.

Director i Productor: Jeanne Hallacy

Director associat: Lawan Jirasuradej

Versió original en thai subtitulat en castellà.

Med-ah relata i segueix durant dos anys la vida de una nena acollida al Mercy Centre o AIDS Hospice de Bangkok, la malaltia i la mort de la seva germana i de la seva millor amiga.

Al mateix temps ens permet veure una manera diferent a la nostra d'enfrontar-nos i tractar amb la mort. La pel·lícula es va fer per donar a conèixer el Mercy Centre, una ONG, que va començar un sacerdot, el pare Joe, ubicat a Klong Toey, un dels barris mes pobres i marginals de Bangkok. Inicialment acollia a dones embarassades malaltes de SIDA.

Els nens que viuen al centre son els orfes fills d'aquestes dones, alguns d'ells malalts, altres sans, també nens víctimes d'abusos i violència per part de les seves famílies, fills de pares empresonats, o de gent sense recursos.

Al mateix temps es una escola per els nens del barri, i el lloc a on van a morir els malalts terminals de SIDA, procedents de tota Tailàndia, que no han tingut la oportunitat o els recursos per accedir a un tractament a temps

Aquest documental resulta un testimoni del problema de la SIDA i el futur dels nens, els pares dels quals son seropositius i han mort de malalties relacionades amb la SIDA. Malgrat les circumstàncies tràgiques, el jove Luk Nam i els mateixos malalts i treballadors del centre mostren una integritat i una esperança convençuda.  “ Medah és un poderós i revelador  documental sobre la millora de la vida quotidiana i els desafiaments als que s’enfronten un bon nombre de nens orfes per causa de la SIDA, avui mateix, a Tailàndia. Davant aquest document, és evident que cal exigir una resposta molt més ample i eficaç de tota la comunitat internacional” - Dr. Peter Piot, Director Executiu del ONUSIDA. is a powerful and uplifting documentary revealing the everyday life challenges faced by an increasing number of children orphaned by HIV/AIDS in Thailand today.

Director : Damián Cukierkorn

Guió : Damián Cukierkorn, Catalina Rincón Giraldo, Federico Marcello, Leandro Ballaguer.

Versió original en castellà

Per primera vegada, un equip argentí participa en la Copa Mundial de Fútbol per a persones en situació de sense sostre. La pel·lícula de Cukierkorn explica la preparació, les expectatives i el viatge a Suècia per poder viure per dins el somni de jugar una copa, ... l’altre copa. Els personatges d’aquest documental passen de les escales fredes del carrer o del Metro al centre mateix del primer món que al llarg de set dies faran que les seves vides canviïn per sempre.

Els temps de la globalització ens apropen i teòricament ens fan compartir; sobretot els drames. Els “sense sostre”, la gent que viu al carrer, no son patrimoni de cap país en concret i els camins que poden oferir-los una ajuda, tampoc.

Algunes organitzacions no governamentals comparteixen idees per a solucionar les situacions i realitats dels qui no tenen res. És des d’aquests neguits que sorgeix la possibilitat de celebrar una trobada esportiva singular : una Copa Mundial de futbol per a persones sense sostre. L’esperança  és un dels grans eixos d’aquesta obra.