La Mostra Internacional de Documentals olot.doc, que aquest any celebra la seva setena edició, torna a Olot Televisió. A partir del proper dimarts 7 de febrer i durant cinc setmanes, la televisió de la Garrotxa emetrà els treballs locals que es varen poder veure a l’edició de l’any passat.
El primer dels documentals serà “L’últim estil” de Julià Rocha que es centra en el procés de preparació de l’Estiliterarilliure, les trobades que s’han portat a terme a l’Espai Núria d’Olot i on cada participant ha expressat lliurement la seva vessant més artística. El 14 de febrer serà el torn d’“Estranger a casa meva”. En aquest treball, Marc Planagumà ha seguit en Sidi, un veí de Banyoles nascut a Mauritània, en un dels seus viatges cap al seu país d’origen.
Les mobilitzacions que aquests últims anys han tingut lloc a Catalunya protagonitzen un “Un país dempeus” de Mariela Acija i Jordi Oriola que Olot Televisió recuperarà el 21 de febrer. I el 28 de febrer, es podrà tornar a veure el treball d’un grup d’alumnes de l’IES Garrotxa d’Olot “El meu avi viu a Cuba”. Els estudiants van viatjar a l’illa per conèixer el país i sobretot la seva gent d’on provenen tres dels seus companys de classe. Les experiències vitals també protagonitzen l’últim dels documentals de l’olot.doc del 2011 que es podrà veure el proper 6 de març per Olot Televisió. A “Amnèsia” Dani Lagartofernández i Jordi Oriola recullen les reaccions d’un grup de joves actors que reviuen escenes d’una guerra que no van viure mentre que dues dones, d’edats i contextos molt diferents, comparteixen una mateixa experiència que les vincula d’una manera molt especial: totes dues han patit una guerra civil. Juntes passegen pels paisatges de la memòria a través dels seus records i els seus silencis.
Olot Televisió ha reservat el dimarts del 7 de febrer fins al 6 de març per als treballs locals de l’olot.doc del 2011, que es tornaran a emetre el cap de setmana següent. Aquest és el tercer any que es tira endavant aquesta iniciativa amb la que l’organització de la Mostra i la direcció d’Olot Televisió mostren el seu suport a les produccions locals.
La Mostra Internacional de Documentals olot.doc ja ha tancat la programació per a la setena edició, que tindrà lloc del 15 al 18 de març. Aquest any s’han rebut 120 treballs d’arreu del món de temàtica i procedència molt diversa que s’han pogut veure a diferents festivals i mostres de primera línia i que, després d’una acurada selecció, 22 d’ells es projectaran aquest proper març a Olot. El director de la Mostra Internacional de Documentals, Jordi Teis, ha assegurat que “hem escollit els treballs que ens han semblat que ens ajuden a crear una programació de més qualitat i variada per arribar a tots els públics”. L’olot.doc ha rebut aquest any 120 documentals, l’any passat havien estat 74, unes xifres que, segons Jordi Teis, “demostren que cada vegada se’ns coneix més i que hi ha més persones interessades en donar a conèixer el seu treball a través de l’olot.doc”.
L’olot.doc d’aquest any constarà de 22 documentals (3 per a les sessions aula.doc, 6 en l’àmbit local.doc i 13 en la programació general) que es donaran a conèixer aquestes properes setmanes. El Centre Catòlic d’Olot tornarà a ser la seu principal de la Mostra Internacional de Documentals Olot.doc (també hi hauran projeccions al Teatre Principal i a Cines Olot), que l’any passat va tenir 1.518 espectadors en quatre dies.
La 6a Mostra Internacional de Documentals olot.doc ha baixat el teló després de quatre dies de projeccions amb un índex de participació extraordinari. Un cop fet el balanç i recompte total podem dir que la tònica de l’any passat no s’ha trencat i els organitzadors n’estem del tot orgullosos i agraïts. Anem a pams. Per una banda cal dir que en l’àmbit aula.doc, amb les sessions adreçades a tots els estudiants dels centres de la ciutat, vàrem celebrar dues sessions de curts documentals amb l’assistència de 381 persones, entre estudiants i mestres acompanyants. Pel que fa a persones que es varen apropar a les projeccions dels Catòlics i Teatre Principal el total de butaques ocupades va ser de 1.137 localitats. Això fa que el nombre de l’any passat hagi estat superat en un 16,7 % més o si ho preferiu : 1.518 seients han estat ocupats per algú que ha vist un documental a la Mostra.
A banda, cal tenir en compte la presència de nombrosos convidats dels treballs seleccionats. Més d’una vintena de directors, productors o protagonistes dels documentals que es varen gaudir entre produccions locals i de programació general. I sense oblidar la convidada especial a la Mostra, Nadia Ghulam, protagonista i coautora amb Agnès Rotger del llibre “El secret del meu turbant” que va l’amfitriona de la gala de inauguració, el divendres al vespre.
Des de l’organització de olot.doc, volem agrair públicament el suport, la resposta i el recolzament per part dels olotins i olotines que, cada any, fan més seva la Mostra i la converteixen en un èxit i resposta dels objectius que, des del primer dia ens hem proposat : gaudir de produccions d’arreu del món, conèixer tot el que es fa a casa nostre i descobrir als més joves la riquesa d’aquest gènere cinematogràfic que és el documental.
Dissabte passat, dia 12 de març, va tenir lloc al Joe Strummer Club, la presentació de la programació de la 6a Mostra Internacional de Documentals olot.doc, en el transcurs d’un acte senzill on es varen poder saber quins eren els documentals programats per a la present edició de la Mostra.
Tots els membres de l’organització que varen assistir al Club, varen citar el títol de cadascun dels treballs seleccionats, seguit d’un titular de premsa d’una hipotètica crítica feta en un mitjà de comunicació i una raó que fa que valgui la pena veure la pel·lícula citada. Un total de 21 documentals que es podran gaudir els propers dies, del 17 al 20 de març a la seu dels Catòlics, excepte el dissabte el matí, les projeccions dels quals seran al Teatre Principal d’Olot.
Una nova activitat que s’ha estrenat aquest any i que fa més propera la comunicació de la Mostra amb tot el públic que està interessat en saber el contingut i argument dels documentals que s’hi podran veure.
Des del dia 16 de març i fins el 3 d’abril podeu gaudir, als baixos de Can Trincheria de l’exposició “No és el que mires, sinó el que veus” de la fotògrafa olotina Anna Pons. La inauguració serà el dimecres, dia 16, a les 7 de la tarda.
“L’any 1991, quan vaig arribar a Olot des de Barcelona, no era conscient que era una immigrant. També fa pocs anys, vaig aprendre que els primers immigrants que van arribar a Olot eren persones de la mateixa comarca que van abandonar el camp per venir a buscar feina a la ciutat.
Quan comentes a la gent que te’n vas a Londres, la majoria té una visió clara de la diversitat de cultures que conviuen en aquesta gran ciutat. Moltes vegades em fan el comentari: “ Oh Londres! M’encanta és tan cosmopolita!” Londres és cosmopolita perquè té immigració.
Londres et dóna la benvinguda, t’acull, t’atrapa i t’ofereix el millor de la ciutat. Això sí, en anglès, lògicament. Llibertat i oportunitats són les màximes dins un marc d’història i modernitat. La visió meravellosa d’una ciutat cosmopolita com Londres ens pot ajudar a entendre que una societat intercultural esdevé més rica, més interessant.”
A la cerimònia de inauguració de la 6a Mostra, tindrem com a convidada especial Nadia Ghulam, protagonista i co-autora del llibre “El secret del meu turbant” d’Agnès Rotger. Un testimoni de superació i lluita, d’una nena que va decidir viure al llarg de deu anys com un home per poder sobreviure al seu país, l’Afganistan del règim dels talibans.
Us convidem que conegueu de prop aquesta experiència. Divendres, dia 18 de març a dos quarts de nou del vespre, us esperem a Els Catòlics d’Olot.
Direcció : Banksy Regne Unit, 2010
87 minuts
VO subtitulat al castellà
Exit through the gift shop, (Sortida a través de la botiga de regals) és la realitat que ens trobem quan visitem museus, galeries i exposicions d’art. I el títol de la primera pel·lícula dirigida per Banksy. Bé, però qui és Banksy ?. Banksy és la revolució de l’art de carrer, és l’inici d’una imperiosa necessitat capitalista de comercialitzar tota expressió artística. El “street art” és aquell art que és creat al i pel carrer. Pot ser que Banksy no sigui aquest supòsit jove d’uns 35 anys, nascut en Bristol, que demostra certs gustos per la cultura hip-hop, i que va arribar a ser hipotèticament fotografiat durant un dels seus treballs per Jamaica, etc…
El documental (és un documental real?; importa?) es divideix en tres parts clarament diferenciades. La primera part comença amb imatges que desfilen en cascada deixant entreveure el progressiu desenvolupament del street art per diferents ciutats del món. I llavors apareix Banksy, que mitg amagat diu: “El film explica la història del que va ocórrer quan aquest paio va intentar fer un documental sobre mi. Però ara està tan desinteressat en això com jo, així que ara el film anirà sobre ell”
“Ell” és Mr. Brainwash, Thierry Guetta (francès establert als EUA). La primera part del documental recull part del seu treball al llarg de vuit anys, una tasca dedicada al registre compulsiu en video de tots els àmbits de la seva vida. Patologia sense sentit que arriba a plantejar-se com a útil quan Thierry descobreix l’art del carrer en un viatge a París de la mà del seu cosí. En aquest primer punt diríem que “Exit through the gift shop” introdueix el món de les artístiques llistes de carrers des dels seus primers inicis i a través de diverses personalitats en aquest àmbit.
Llavors arriba Banksy, i la segona part del documental. Banksy s’introdueix per casualitat en la vida de Thierry. Les seves successives trobades i viatges junts queden registrats en video. Es fa un ràpid repàs a la rellevància de Banksy a través de les seves obres disperses arreu del del món. És llavors quan sorgeix la polèmica, com és possible que Banksy, un artista que protegeix abans que res el seu anonimat i les obres del qual són veritables icones de la revolució contra el sistema polític, econòmic i dels mitjans de comunicació que juguen amb el món, pugui arribar a enriquir-se de tal manera renegant a les seves pròpies motivacions ideològiques?
Com a resposta, la tercera part del film. Banksy diu: “Llavors tot semblava tractar-se de diners. Però mai es va tractar dels diners. Ara és el moment, has de treure el teu film”. Thierry Guetta intenta utilitzar els centenars d’hores que componien el material que havia recopilat al llarg d’anys, però el documental que el francès desenvolupa és una composició epilèptica que frega la psicosi. Banksy decideix aprofitar el metratge amb valor real i canalitzar el projecte ell mateix, mentre aconsella a Guetta que s’iniciï al món de l’art. Sis mesos després Thierry s’autodenomina Mr. Brainwash sobre la base de que li va sorgir la idea que “tot el moviment artístic consisteix a rentar el cervell”. Reflexió molt interessant doncs en aquesta tercera part pot fer l’efecte que les paraules de Mr. Brainwash i Banksy es complementen i no se sap fins a quin punt l’un forma part de l’altre (que no a l’inrevés). Aquí Thierry apareix com un individu còmic, de poca formació, ambiciós i amb una baixa capacitat de reflexió cap al contingut de les seves pròpies obres.
Després d’alguns contratemps però amb l’ajuda d’alguns contactes de Banksy, Thierry aconsegueix inaugurar la seva primera exposició, encara que no per això modesta. Més de 200 obres que omplen un hangar perfectament decorat, i tan sol una setmana després acumula 1.000.000 $. I després d’aquest fet, comença la fi del film, una recopilació de conclusions per part dels principals protagonistes del mateix. Acabem amb una de les reflexions que exposa Banksy, que diu així: “Sembla que Thierry s’ha saltat totes les regles, però llavors és que no hi ha regles per arribar a ser un artista (…) No sé què significa l’èxit de Thierry al món de l’art, pot ser que sigui un geni en si mateix. Potser va tenir sort… potser l’art és una broma”
Direcció : Mario Aranguren i Héctor Muniente Espanya, 2010
78 minuts
VO en anglès, subtitulada en castellà
En aquests documental, els directors es dediquen a creuar els Estats Units dalt dels autobusos Greyhounds, que van de punta a punta del país. En els seus trajectes coincideixen amb molts i diversos passatgers i cadascun ens apropa a la seva història, a la seva realitat. També aprofiten per preguntar-los sobre les seves tendències polítiques, sobre Obama i el somni americà.
Descobrim que el que pensa un exsoldat que va ser metge a l’Iraq està molt lluny del que pensa una mare que també va ser soldat. Uns estan a favor del canvi i uns altres no. Alguns immigrants se senten integrats i capaços de complir els seus somnis als EUA. No obstant i això, uns altres, com el nutricionista de Guatemala, pensen que tot és una mentida, que realment a EUA no hi ha tantes oportunitats.
“Realment ens convertírem en passatgers eterns de l’autobús, viatjàvem sense destinació, procuràvem dormir aquí per no abandonar aquest ambient(…) no ens interessava la idea de sortir de l’autobús per ficar-nos en un lloc impersonal, buscàvem allotjament a través de Coachsurfing (una xarxa d’internautes que alberga a altres internautes a les seves cases). L’endemà tornàvem a l’autobús per seguir gravant”.
I és que als Estats Units, tant els cotxes com la gasolina, resulten molt econòmics i solament la classe més desfavorida es veu obligada a utilitzar l’autobús com a mitjà de transport.
En aquesta aventura Mario i Héctor van conèixer, entre molts altres, un jove raper recentment sortit de la presó, una drogoaddicta embarassada que va a donar el seu quart fill en adopció, un mormó que considera que McCain s’està tornant socialista, un veterà de Vietnam que ha perdut el cap o un xaman irlandès de 65 anys. Tots ells, a través de la mirada dels directors, són part del testimoniatge viu d’una societat aparentment embolicada en el major canvi polític de les últimes dècades als Estats Units, on un aspirant negre a president de la nació els crida que han de mantenir-se dempeus perquè són americans, sota la consigna de “Yes, we can”.
Un retrat dels diferents punts de vista dels americans buscat en ciutadans del carrer, on l’humor és protagonista i el resultat aconseguit simpàtic, autèntic, original, excel·lent. Un documental molt recomanable.
Direcció : Félix Fernández de Castro Espanya, 2010
80 minuts
VO en castellà
El documental és una adaptació al cinema de la novel·la gràfica del mateix nom María y Yo de Miguel Gallardo, que ha estat guardonat amb el Premi Nacional del Còmic 2008. És la història del viatge que fan el propi Miguel i la seva filla Maria a Canàries per passar unes vacances junts en un Resort de l’illa. Un escenari inhabitual que no sol acollir entre els seus hostes habituals un pare sol amb una nena que pateix autisme.
María y Yo és un quadern de viatge en el qual han anat anotant-se una per una, com en una de les llistes que tant li agrada fer a Maria, totes les coses, grans i petites, que omplen la vida diària dels Gallardo fent vacances, des d’agafar un avió fins a prendre’s un daiquiri a la piscina (parlem de Gallardo pare, òbviament). La seva peculiar forma de comunicar-se, les reaccions de la gent amb Maria, els problemes de convivència que de vegades planteja la condició de la nena entre tots dos i amb la resta d’un món que no sempre està preparat, ni tan sols disposat, a ser generós amb les excepcions. I també les petites recompenses que van acompanyant-los a tots dos durant tot aquest recorregut.
“El viatge d’un pare i la seva filla a la recerca d’una forma de comunicar-se. Una història real que ens ensenya que una persona amb autisme és única, com qualsevol altra persona”.
Premis i Festivals
• Premi a Millor Opera Cosina en el Festival de Cinema de Tarragona REC10.
• Premi Educactif. XI Festival de Cinema de Pamplona.
• Premi al millor llargmetratge en la secció Pantalla Oberta a nous realitzadors en el 40è
Festival ALCINE d’Alcalá d’Henares.
• Premi “Adaptació a una vida, una vida de cinema” al II Festival del Cinema i de la
Paraula (Cibra 2010), Novembre 2010, La Pobla de Montalbán.
• Premi Ona d’Or de Mostra Internacional de Cinema sobre la Família, CinemaNet
• Festival de Màlaga Cinema Español, Secció competitiva documentals, Espanya 2010.
• Festival de Cinema de Tarragona, REC10, Espanya 2010.
• Sant Sebastià Film Festival, Secció Made in Spain. Espanya, setembre 2010.
• Pusan International Film Festival, Secció Wide Angle. Corea del Sud, octubre 2010.
• BFI London Film Festival, Secció oficial Cinema Europa. Londres, octubre 2010.
• Hot Springs Documentary Film Festival, Secció oficial. EUA, octubre 2010.
• Miradasdocs Festival de Cinema documental de Tenerife, Secció oficial. Espanya,
novembre 2010.
• Nominat als Premis Gaudí 2011 com a Millor documental.
• Nominat als Premis Goya 2011 com a Millor Documental.
